Monoleg d'artista per una nit 2007
http://manelmartinezvilaHola, bona nit a tots!
Aquest any no sabia que fer… porto molts anys fent monòlegs i se m’acaben les idees, a més a més ara últimament s’ha desprestigiat molt això de fer monòlegs… fins al punt que ara ja ho fa fins i tot l’Urdazi!!
Així que aquest any he decidit fer lo mateix que fan els cantants quan no tenen idees per fer cançons: Un recopilatori!, Crec que estic en condicions de fer-ho, perquè he perdut el compte dels monòlegs que he fet en artista per una nit i hi ha cantants que treuen dos discos i ja fan un recopilatori de les seves millors cançons ( suposo que les deuen posar totes perquè si no no se que collons posaran ), bé també hi ha els de OT que fan un recopliatori abans inclús d’haver fet cap disc…
La història es que com fer un recopilatori de tots els monòlegs es complicat, si perquè si dic dos frases de cada monòleg sortiria una cosa tan rara que no tindria sentit i semblaria un polític parlant un fotimer d’estona sense que ningú sàpigues que collons estic dient. Per això en aquest recopilatori el que faré es una valoració d’aquests monòlegs.
Com sabeu he parlat de la meva vida, del poble, de la meva infància, del Nadal, de la religió, de la meva vida laboral, dels polítics, de la monarquia i de la meva vida en parella. La primera sorpresa que m’he emportat es que lo que més gràcia ha fet es la meva vida… amb lo que he arribat a la conclusió que o tinc una vida de “chiste” o es que sou molt cotilles. O el més probable es que siguin las dues coses!!
Vale, per si algú es el primer cop que veu aquest espectacle us haig de dir que no es que tingui una vida de chiste, només es que vaig néixer desprès de fer la migdiada, amb la feina feta i sense mes a fer fins al dia següent. Si es que hi ha gent que neix pel mati i ja van estressats tot el dia i això les deu afectar alhora de fer les coses. Us posaré un parell d’exemples: Fa uns anys aquí mateix, al casal quan encara no hi havia ascensor van fer el casal d’avis a la sala cafavi, com nassos volien que els avis pujessin fins a dalt; a mi la única explicació que se’m va ocórrer es que el Doctor Domènec deuria tenir mancança de pacients…. Un exemple mes actual es el de les rotondes del Vial de Sant Jordi. Mireu jo crec que el ingenier que ho va fer era un estressat de collons i que tot voltant pel vial se li va ocórrer de posar rotondes, aquí una rotona.... una mica més amunt un altre rotonda i allà una mica més amunt hi posarem una rotonda. En aquest moment algú li va preguntar: “ i la parada del bus del Institut on la posem?” I el tió com anava tan estressat amb les rotondes només va poder dir: “ a la rotonda, també la posarem a la rotonda” I aquesta es l’explicació de perquè el els nois i noies del ’institut es juguen la vida per agafar l’autobús cada dia.
Lo de que sou molt cotilles també té una mica de veritat, jo sempre he escoltat que al poble si et tires un pet al sortir de casa ho sap tothom al cinc minuts; aquí però si que estan canviant una mica les coses perquè cada dia som més en el poble, i molts dels nous vinguts una mica estirats. Si abans sorties de casa i saludaves a tothom; ara vas pel carrer i veus com es va apropant un veí de lluny i mira de canviar de vorera o baixar la mirada. Jo aquí ja fa anys que vaig fer una tàctica: veig com s’apropen els hi clavo la mirada als ulls i quan veig que estan a punt de desviar la mirada dic: ADEU i els hi foto cada susto de collons de tu. A vegades es un esport de risc perquè sempre et pots trobar a algú més xulo que tu, però t’ho pases de por.
Un altre símptoma de que el poble creix es aquest ( senyalar el micro) en les primeres edicions d’artista per una nit… les de l’excursió al Montseny… pels que no hi éreu vam tenir una convidada un dia ( espero que no estigui aquí ) que ens va martiritzar amb una redacció de 45 minuts d’excursió al Montseny… bé la vam tallar quan anava pel dinar i encara li quedaven tres fulls per explicar la tornada!!!! Bé com us deia en aquelles primeres edicions no necessitàvem micro… només li faltava això a la dona del Montseny!. Jo el primer dia que vaig haver de parlar amb el micro….em vaig cagar! Em va començar a tremolar la veu, les mans les cames, la… bueno em tremolava tot. Si collons es que surts aquí intentant fer memòria de tot el que vols dir i et trobes un pal aquí en mig amb una cosa que te forma de … bueno te forma d’això … i t’assenyala com dient vine vine que parlarem tu i jo i t’apropes per dir en beu baixa que… i ell et diu QUE??? Que dius vale, vale tu guanyes tio!. Ara en canvi ja m’he acostumat, si ara el veig i em creixo, perquè el micro te algo màgic, tens un micro i tens el poder tio, tothom t’escolta i es igual el que diguis perquè tens un micro. Jo ara vaig al carrer i la gent em mira i diu: vigileu que es el nen del micro. Ara jo jugo amb ventatja perquè aquest es un micro guay… si es que hi ha altres que tenen tela! No heu escoltat mai el micro dels supermercats: ding dong ding… señorito martinez vaya a recepcion. Que jo al principi pensava que era la mateixa noia que treballava a tots els súper a l’hora, però es veu que es un micro que et fa posar veu de gilipollas. Si, es allò de tu de que treballes: jo soc la tia de la veu gilipollas del Carrefour. Ara per micros xulos els dels capellans, aquells que diuen : I Deu va dir… Ostia i sembla que ho digui Deu de veritat tu. Però deixo de parlar de religió perquè puc constatar que de religió no fa gaire gracia parlar, per alguns deu ser un tema massa serio. De fet els dos únics monòlegs que no han agradat gaire van ser un de religió i un de la família reial. Jo com soc una mica cabró també us ho haig de dir li vaig dir a un amic meu del jueves: Ostia tu, jo vaig fer una vegada un monòleg del rei i la gent s’ho va passar bomba tu! El tonto s’ho va creure i ja sabeu com va acabar la història.
El que també m’ha sobtat molt en aquests anys es que la gent em pregunti que com ho faig per preparar-me tot això. Es que encara hi ha algú que es pensa que m’ho preparo??? No, fora conyes avui desvelaré el secret més ben guardat de tot aquests anys: Me’ls preparo allà on surten les millors idees: Al wàter… suposo que per això hi ha alguns amb els que et pixes de riure i altres que fan cagar. Si, es el que fas al water. Es la estona més tonta del ser humà, allà sentat esperant com qui espera el tren que ningú sap quan vindrà. Al principi em llegia els ingredients del sabó del cos, del xampú del suavitzant… però quan ja me’ls vaig saber tots de memòria vaig deixar de llegir i vaig començar a pensar ( que no dic que si llegeixes no pensis, només que penses el mateix que pensen els altres) i així vaig començar a escriure monòlegs. Ara com tampoc tenia tant temps per estudiar ( tantes coses a l’hora no es poden fer)…i com que sempre m’he deixat les coses per última hora, m’ho havia d’estudiar aquí mentres els altres actuaven i es per això que sempre surto el últim i com que aquest cop no ha sigut diferent em sembla que aquest artista per una nit ja s’ha acabat!!!!
Bona Nit i Bon Nadal…..
Aquest any no sabia que fer… porto molts anys fent monòlegs i se m’acaben les idees, a més a més ara últimament s’ha desprestigiat molt això de fer monòlegs… fins al punt que ara ja ho fa fins i tot l’Urdazi!!
Així que aquest any he decidit fer lo mateix que fan els cantants quan no tenen idees per fer cançons: Un recopilatori!, Crec que estic en condicions de fer-ho, perquè he perdut el compte dels monòlegs que he fet en artista per una nit i hi ha cantants que treuen dos discos i ja fan un recopilatori de les seves millors cançons ( suposo que les deuen posar totes perquè si no no se que collons posaran ), bé també hi ha els de OT que fan un recopliatori abans inclús d’haver fet cap disc…
La història es que com fer un recopilatori de tots els monòlegs es complicat, si perquè si dic dos frases de cada monòleg sortiria una cosa tan rara que no tindria sentit i semblaria un polític parlant un fotimer d’estona sense que ningú sàpigues que collons estic dient. Per això en aquest recopilatori el que faré es una valoració d’aquests monòlegs.
Com sabeu he parlat de la meva vida, del poble, de la meva infància, del Nadal, de la religió, de la meva vida laboral, dels polítics, de la monarquia i de la meva vida en parella. La primera sorpresa que m’he emportat es que lo que més gràcia ha fet es la meva vida… amb lo que he arribat a la conclusió que o tinc una vida de “chiste” o es que sou molt cotilles. O el més probable es que siguin las dues coses!!
Vale, per si algú es el primer cop que veu aquest espectacle us haig de dir que no es que tingui una vida de chiste, només es que vaig néixer desprès de fer la migdiada, amb la feina feta i sense mes a fer fins al dia següent. Si es que hi ha gent que neix pel mati i ja van estressats tot el dia i això les deu afectar alhora de fer les coses. Us posaré un parell d’exemples: Fa uns anys aquí mateix, al casal quan encara no hi havia ascensor van fer el casal d’avis a la sala cafavi, com nassos volien que els avis pujessin fins a dalt; a mi la única explicació que se’m va ocórrer es que el Doctor Domènec deuria tenir mancança de pacients…. Un exemple mes actual es el de les rotondes del Vial de Sant Jordi. Mireu jo crec que el ingenier que ho va fer era un estressat de collons i que tot voltant pel vial se li va ocórrer de posar rotondes, aquí una rotona.... una mica més amunt un altre rotonda i allà una mica més amunt hi posarem una rotonda. En aquest moment algú li va preguntar: “ i la parada del bus del Institut on la posem?” I el tió com anava tan estressat amb les rotondes només va poder dir: “ a la rotonda, també la posarem a la rotonda” I aquesta es l’explicació de perquè el els nois i noies del ’institut es juguen la vida per agafar l’autobús cada dia.
Lo de que sou molt cotilles també té una mica de veritat, jo sempre he escoltat que al poble si et tires un pet al sortir de casa ho sap tothom al cinc minuts; aquí però si que estan canviant una mica les coses perquè cada dia som més en el poble, i molts dels nous vinguts una mica estirats. Si abans sorties de casa i saludaves a tothom; ara vas pel carrer i veus com es va apropant un veí de lluny i mira de canviar de vorera o baixar la mirada. Jo aquí ja fa anys que vaig fer una tàctica: veig com s’apropen els hi clavo la mirada als ulls i quan veig que estan a punt de desviar la mirada dic: ADEU i els hi foto cada susto de collons de tu. A vegades es un esport de risc perquè sempre et pots trobar a algú més xulo que tu, però t’ho pases de por.
Un altre símptoma de que el poble creix es aquest ( senyalar el micro) en les primeres edicions d’artista per una nit… les de l’excursió al Montseny… pels que no hi éreu vam tenir una convidada un dia ( espero que no estigui aquí ) que ens va martiritzar amb una redacció de 45 minuts d’excursió al Montseny… bé la vam tallar quan anava pel dinar i encara li quedaven tres fulls per explicar la tornada!!!! Bé com us deia en aquelles primeres edicions no necessitàvem micro… només li faltava això a la dona del Montseny!. Jo el primer dia que vaig haver de parlar amb el micro….em vaig cagar! Em va començar a tremolar la veu, les mans les cames, la… bueno em tremolava tot. Si collons es que surts aquí intentant fer memòria de tot el que vols dir i et trobes un pal aquí en mig amb una cosa que te forma de … bueno te forma d’això … i t’assenyala com dient vine vine que parlarem tu i jo i t’apropes per dir en beu baixa que… i ell et diu QUE??? Que dius vale, vale tu guanyes tio!. Ara en canvi ja m’he acostumat, si ara el veig i em creixo, perquè el micro te algo màgic, tens un micro i tens el poder tio, tothom t’escolta i es igual el que diguis perquè tens un micro. Jo ara vaig al carrer i la gent em mira i diu: vigileu que es el nen del micro. Ara jo jugo amb ventatja perquè aquest es un micro guay… si es que hi ha altres que tenen tela! No heu escoltat mai el micro dels supermercats: ding dong ding… señorito martinez vaya a recepcion. Que jo al principi pensava que era la mateixa noia que treballava a tots els súper a l’hora, però es veu que es un micro que et fa posar veu de gilipollas. Si, es allò de tu de que treballes: jo soc la tia de la veu gilipollas del Carrefour. Ara per micros xulos els dels capellans, aquells que diuen : I Deu va dir… Ostia i sembla que ho digui Deu de veritat tu. Però deixo de parlar de religió perquè puc constatar que de religió no fa gaire gracia parlar, per alguns deu ser un tema massa serio. De fet els dos únics monòlegs que no han agradat gaire van ser un de religió i un de la família reial. Jo com soc una mica cabró també us ho haig de dir li vaig dir a un amic meu del jueves: Ostia tu, jo vaig fer una vegada un monòleg del rei i la gent s’ho va passar bomba tu! El tonto s’ho va creure i ja sabeu com va acabar la història.
El que també m’ha sobtat molt en aquests anys es que la gent em pregunti que com ho faig per preparar-me tot això. Es que encara hi ha algú que es pensa que m’ho preparo??? No, fora conyes avui desvelaré el secret més ben guardat de tot aquests anys: Me’ls preparo allà on surten les millors idees: Al wàter… suposo que per això hi ha alguns amb els que et pixes de riure i altres que fan cagar. Si, es el que fas al water. Es la estona més tonta del ser humà, allà sentat esperant com qui espera el tren que ningú sap quan vindrà. Al principi em llegia els ingredients del sabó del cos, del xampú del suavitzant… però quan ja me’ls vaig saber tots de memòria vaig deixar de llegir i vaig començar a pensar ( que no dic que si llegeixes no pensis, només que penses el mateix que pensen els altres) i així vaig començar a escriure monòlegs. Ara com tampoc tenia tant temps per estudiar ( tantes coses a l’hora no es poden fer)…i com que sempre m’he deixat les coses per última hora, m’ho havia d’estudiar aquí mentres els altres actuaven i es per això que sempre surto el últim i com que aquest cop no ha sigut diferent em sembla que aquest artista per una nit ja s’ha acabat!!!!
Bona Nit i Bon Nadal…..
entrada de Diari de Viladecavalls @ 10:36 p. m.
<< Inicio