Sarai Gascón, de Viladecavalls, pregonera de la Festa Major de Terrassa 2007

Sarai Gascón i Moreno és una jove nedadora que pateix una discapacitat al braç esquerra. Aquesta jove terrassenca, de només 14 anys, ha fet història en el món de la natació amb 4 rècords del món i 6 d’Europa. Va ser a la temporada 2001/2002 quan va començar a competir amb el Club Horitzó de discapacitats, tot i que sempre ha entrenat amb el Club Natació Terrassa. Precisament amb el Natació Terrassa ha aconseguit els èxits més importants de la seva carrera esportiva. Fins ara ha participat en competicions de vàlids i minusvàlids i ho ha fet en els quatre estils possibles: braça, crol, esquena i papallona.

- Com vas començar a nedar?
Va ser als 3 anys als cursets que feia un cop per setmana amb l’escola. A competir vaig començar pròpiament als 9 anys. Sóc sòcia del Club Natació Terrassa des que era molt petita i recordo com vaig acompanyar als meus pares que van fer un curset per aprendre a nedar. Aleshores hi havia un monitor que em va dir que jo nedava molt bé i em va proposar competir amb discapacitats. Així vaig començar a nedar primer amb minusvàlids i després també amb vàlids.
- Quin ha estat el moment més emocionant de tota la teva carrera esportiva?
El passat novembre vaig anar al campionat del món que es va celebrar a la ciutat sud-africana de Durban. Aquest campionat ha estat el més important on he participat fins ara i, a més, hi vaig obtenir molt bons resultats. Vaig quedar primera en 100 metres braça, tercera en 200 estils i quarta en 100 papallona. Un moment especial va ser quan vaig rebre la medalla d’or i va sonar l’himne d’Espanya. Recordo a més, que em va emocionar veure’m al podi amb la bandera del meu país.
- Has hagut de renunciar a alguna cosa que t’agradés per dedicar-te a la natació?
Des dels 9 anys, estic competint i he de dedicar moltes hores a entrenar. La meva vida és bàsicament estudiar i nedar. La veritat és que tinc molt poc temps lliure i quan surto de l’escola he d’entrenar diàriament. Però per sort, a l’estiu tinc més temps per sortir amb les amigues.
- Com és un dia qualsevol de la teva vida?
Entreno totes les tardes i tres dies al matí. Per exemple, els dies que entreno abans d’anar a escola em llevo a les 5.30 del matí i em poso a nedar a les 6 fins a les 7,30 hores. Tot seguit vaig a cole i al migdia em quedo a dinar allà. A les 5.15 surto de l’escola i, mitja hora després, ja em poso a entrenar fins a les 7,45 del vespre. Quan surto de la piscina, estudio el temps que pugui i finalment, me’n vaig a dormir.
- La teva discapacitat ha suposat un impediment a l’hora de practicar un esport com la natació?
Des del primer moment he estat en un club de vàlids i mai se m’ha posat cap entrebanc per tenir una discapacitat. Des de sempre he estat tractada igual que tothom. A més, m’ha ajudat molt el fet de veure’m al mateix nivell que gent sense discapacitat.
- Com han influït la teva família i els teus amics?
Els meus pares sempre m’han ajudat perquè pugui nedar. Ells s’han involucrat des del primer moment. Els meus amics i els professors de l’escola sempre m’han animat a continuar nedant i s’han alegrat quan he aconseguit algun èxit. D’altra banda, els estudis els he pogut seguir amb normalitat ja que mai se m’ha posat cap impediment quan he hagut de faltar per un campionat.
-Què prefereixes, competir amb vàlids o amb minusvàlids?
És difícil competir tant amb vàlids com amb minusvàlids. Penso que a les dues categories hi ha molt nivell. Jo el que intento és entrenar fort per ser la millor.
- Com et vas sentir quan se’t va demanar llegir el pregó de la Festa Major? T’ho esperaves?
Em vaig alegrar molt quan l’Alcalde em va trucar per demanar-m’ho i alhora em va sorprendre perquè no m’ho esperava ni de bon tros. Però en el fons em fa certa vergonya, perquè a Terrassa tothom em coneix.
Entrevista realitzada per Laura Garcia al juny de 2007, per E-News de Terrassa